Història

Les mostres més antigues i que ens deixen constància d'unes primeres petjades al nostre entorn són el conjunt de megàlits que es troben al Pla dels Forcs. Daten del Neolític final, i es tracta de pedres granítiques amb cúpules o cassoletes insculturades. En total són 25 cavitats de diferents diàmetres, que no semblen tenir un origen natural. Algunes estan unides entre si per canals esculpits a la roca. Hi ha qui diu que podria tractar-se d’una mena d’altars per retre culte a alguna deessa prehistòrica de la fertilitat o de l’agricultura. A causa de la seva proximitat a dolmens també podrien tenir alguna relació amb la mort.

Tant al Montbrugós com a Pedracastell han estat identificades algunes restes d'habitacions corresponents a habitacles ibèrics, datats aproximadament entre el segles VI i I aC.

Prop d'aquest lloc es pot apreciar també la presència d'unes grans pedres que estan col·locades de tal manera que formen una mena de paret frontal, amb una obertura quadrangular, que dona accés a una cova excavada al terrer de la muntanya. El fet de trobar aquest primitiu habitacle prop del cim del Montbrugós, amb un més que probable poblat ibèric en les seves proximitats, ens fa relacionar la cova amb les restes ibèriques d'aquest turó.

Aquests poblaments ibèrics són els que van trobar els romans a partir de la seva arribada a Empúries el 219 aC. La cultura ibèrica no fou absorbida fins al cap d'unes quantes generacions, però finalment la població autòctona s'anà integrant dins la cultura romana al llarg del segle I aC, i desaparegueren la moneda, l'alfabet, etc. D'aquesta ocupació n'han perdurat unes restes romanes, a la zona del Pla dels Forcs, on s'han trobat fragments de ceràmica romana comuna, de rajols i àmfores, entre alguns blocs granítics.

El primer document escrit que es conserva sobre el poble és el de la consagració de l'església. Això no vol dir que aquest sigui el naixement del poble com a tal, però sí que podem constatar que el nom del poble esdevingué a partir de la consolidació de l'església dedicada a Sant Iscle. I cal tenir en compte que abans el nucli i punt de partida de qualsevol poble era la seva església.

Així doncs, la primera menció que es té sobre Sant Iscle ve documentada a finals del segle XI, quan el 14 d'octubre del 1090 el bisbe de Girona, Berenguer Guifré, consagrà l'església parroquial de Sant Iscle (Sant Iscle i Santa Victòria havien estat molt venerats, sobretot a la Catalunya Vella, i llurs imatges eren invocades per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants). A l'acta de consagració es fixava la seva dotació, el territori del qual rebria el delme, així com les trenta passes al seu entorn que acolliria la sagrera i el fossar. A la sagrera s'hi refugiaven els habitants i fins i tot a vegades hi duien els seus béns, sobretot en temps de lluites; i per això el bisbe fa constar en l'acta de dotació que ha posat aquell espai sota la seva guarda i protecció, fórmula molt efectiva aleshores quan fins i tot els delinqüents temien caure en excomunicació. El bisbe, a més, rebia el rèdit, la paga simbòlica que en aquest cas fou de dos conills cada any.

L'actual edifici, de construcció moderna, només conserva al seu interior un dels arcs de la primitiva església romànica.

Inicialment, el terme de Sant Iscle anava des del Montnegre fins al mar. Canet sorgí com a barri marítim de Sant Iscle i comprenia un lloc dit “la Vall de Canet i Romagosa”, on hi havia l'església de Sant Feliu, que més tard va passar a ser de Sant Pere. L'església de Sant Pere de Romaguera, que no ha estat localitzada, seria un dels primers edificis que formarien el nucli de Canet, encara dins de Sant Iscle. Durant els atacs dels pirates, els habitants del barri de Canet es refugiaven a Sant Iscle a causa de la seva posició més resguardada.          

Fins a les acaballes del segle XVI, els límits territorials del nostre municipi incloïen l'actual terme de Canet de Mar. En un document de l'any 1386 apareix el nostre poble amb el nom de Sant Aciscli de Vaile Alta de Canet.  

Durant l'època medieval Sant Iscle estava sota protecció del senyor del Castell de Montpalau (al terme municipal de Pineda), i després formà part del vescomtat de Cabrera. Però sobretot a l'Edat Moderna i a partir del segle XVI, s'inicià un fort desenvolupament, que va portar molts pobles a decidir la seva independència. El 1553, uns 21 focs pertanyien a Sant Iscle (uns 95 habitants) i 79 a Canet (357 habitants).     

La desaparició de la pirateria contribuí a l'expansió de pobles costaners. La independència eclesiàstica de Canet s'inicià el 1579, quan els canetencs volgueren bastir un temple parroquial més gran, i demanaren permís al bisbe de Girona, Benet de Tocco. La construcció de l'església finalitzà l'any 1591, i la independència municipal arribà el 1599, amb la creació del primer Consell Municipal.

Aquestes terres han viscut molts dels fets històrics catalans. La revolta dels remences, la guerra de successió, o la guerra del francès, esdeveniment en què els isclencs aconseguiren fer retirar l'exèrcit de Marat gràcies a una tempesta, fet pel qual se celebra el 25 de juny la Festa Votada.         

L'any 1808, durant la guerra del francès, els exèrcits de Napoleó ocuparen ciutats de la Península sota el pretext de voler arribar a Portugal. Una d'aquestes ciutats fou Barcelona, i d'allí partiren combatents francesos cap al litoral del Maresme i la província de Girona, amb la intenció d'assolir Hostalric.

Els francesos intentaven arribar al riu Tordera per la carretera de la costa, per arribar ràpidament a Hostalric. Però els sometents de Catalunya, situats a les muntanyes de la zona, els van presentar batalla a Montgat, Mataró, Sant Pol i Calella. Davant la impossibilitat de travessar els penya-segats, les tropes napoleòniques canviaren la ruta; es van desviar per Sant Pol i volien remuntar la riera Vallalta per tal d'anar per Vallgorguina, i d'allà cap a Sant Celoni, i així arribar al castell d'Hostalric en sentit invers. Però en aquest camí de la Vallalta, on no hi havia carreteres i els boscos propiciaven a haver-hi molts amagatalls, els catalans van aprofitar per tallar el pas als francesos. Els sometents dels pobles veïns es situaren en punts estratègics, i els isclens s'amagaren als boscos de can Ginebra, can Cases, el Montbrugós, etc.

Els francesos van ser atacats per totes bandes i van patir moltes pèrdues, però tot i així aconseguiren la Tordera, a Sant Celoni. Però no contents amb això, decidiren venjar-se del poble de Sant Iscle i destruir-lo, ordenant-ne el saqueig, l'incendi i l'assassinat dels seus habitants.       

El 25 de juny de 1808 van començar aquests saquejos i incendis per la banda de can Torrus Vell i van continuar per can Roig del Castell, ca l'Escloper i can Presas. Tots els homes del poble varen agafar les armes, mentre que vells, dones i nens, refugiats a l'església, imploraven a Déu que els alliberés del perill francès. Sembla ser que els precs varen ser escoltats i es desencadenà una forta tempesta que va provocar el desbordament de les rieres; l'aigua va envair barrancs i torrents, i s'emportà per davant els francesos. Els que es salvaren fugiren espantats.

Els habitants del poble es reuniren a l'església i varen fer el vot solemne (d'aquí que es digui “Festa Votada”) de commemorar cada any aquest esdeveniment.     

El testimoni més directe que es conserva és la placa commemorativa del centenari, que es troba damunt la façana de l'església. Aquesta placa porta la següent inscripció:”1808-1908. El poble de Sant Iscle a sos avis de l'any vuyt amb la fe al cor y les armes a les mans lliuraren al poble el 25 de juny del extermini decretat pel frances, commemorém anyalment llurs religió i patriotisme”.

Els símbols que representen i distingeixen una comunitat de totes les altres també la identifiquen i han de ser prou coneguts perquè tothom que hi pertany s'hi senti inclòs i representat. En el cas dels municipis, els símbols que els representen són bàsicament l'escut i la bandera.

Si mirem el nostre escut veurem la corona que ens indica que es tracta d'un poble,  que és diferent d'una vila o una ciutat.

Dintre de l'escut de forma caironada, pròpia dels municipis, hi trobem una rosa roja que representa sant Iscle (el patró) i la vall verda que representa la Vallalta.

Així doncs, coneixent aquest llenguatge, veiem clarament que es tracta de l'escut de Sant Iscle de Vallalta.

La nostra situació geogràfica al peu del boscós i emmalesat Montnegre, ple de torrenteres pluvials i racons inaccessibles, ha estat bàsica per engendrar molts relats sobrenaturals ajudats per la imaginació d'atàvics isclencs isolats en aquesta vall alta. Per tradició oral ens han arribat convertits en mites i llegendes a les quals ens sentim lligats i honorem amb respecte.

Deesses de boscos, rius, gorgs, arbres, aigües, fonts... han donat arreu  múltiples i variades històries locals amb fortes similituds en diferents contrades. A Sant Iscle també en tenim de pròpies: La Barraca dels Matiners, El Sot de l'Infern i El Pla de les Bruixes, entre d'altres. Però sobretot la més localitzable: les nostres Dones d'aigua.

Aquí la teniu:

La llegenda de "Dones d'aigua"

Temps era temps, quan pels cims del Montnegre galopaven els centaures, faunes i sàtirs, on tenien les seves coves i feien l'amor amb orèades, dríades i nimfes, sota la frondositat dels arbres i vora les fonts i rierols, compartint la divinitat de la muntanya, encara teníem a Sant Iscle un punt per recordar aquell misteri que generació rere generació se'ns ha anat explicant.

A uns 3 Km de la plaça del poble, en direcció nord-oest, camí de Vallgorguina, vorejant un rierol, al sot de can Maresme, però propietat de ca l'Oller, s'hi troba un paratge fins fa pocs anys únic, on l'aigua havia format un gorg i una caverna que,  juntament amb la frondositat del terreny i l'espessa vegetació, li donaven un aspecte esotèric.  En ple dia tan sols algun petit raig de sol aconseguia filtrar-se entre tanta penombra i el lloc esdevenia encisador. Allà es deia que hi vivien les nostres dones d'aigua, les nimfes de bellesa indescriptible que a les nits de clar de lluna rentaven la seva etèria roba, estenent-la sobre l'herba tot cantant suau i dansant subtilment.

També temps era temps en què valents pastors, tenint cura dels ramats, passaven dies i nits per boscúries i valls i sabien de tots els recers de la muntanya. Un d'aquests pastors, jove i fornit, que descansava una nit vora la fresca de la riera, va  despertar de sobte, atret per unes veus dolcíssimes, i embadalit s'hi va anar acostant a poc a poc i sense fer fressa, fins a espiar un espectacle mai vist. Astorat i quiet contemplava la dansa d'unes dones bellíssimes, de cames i peus nus, de llargues cabelleres i embolcallades d'eteris vels que agitaven voluptuosament al compàs d'una música estranya i encisadora.

D'entre totes, se sentí pertorbat per una d'elles, que el descobrí en el seu amagatall, però sense trair-lo va continuar la seva dansa encara més exultant. Aquella nit llarga i curta alhora va neguitejar el pastor, que sols pensava en allò que creia un somni i no deixava de rondar pel mateix indret.

Al següent pleniluni tornà a sentir les harmonioses veus i tornà a veure la causa del seu encís. Cor-robat, sols tenia ulls per a ella. La dona evolucionava apropant-se al galant, fins que, com una alenada, acabaren fugint pel bosc, materialitzant el seu amor.

La goja va esperar un fill que havia de parir com engendrat per mortal, però arribat el moment les nimfes no tenien coneixements per ajudar la seva companya. Cridaven desesperades pel voltant del gorg, quan s'escaigué passar pel camí, sobre la fondalada, una velleta que vivia a can Patiràs, la casa més propera, i que bonament atengué els precs d'aquelles exòtiques dones.

Baixà a la riera i una d'elles tocà l'aigua amb una vareta. El gorg s'obrí per donar pas al seguici. Allà sota tot era llum: com si alhora haguessin sortit el sol, la lluna i tots els estels.

La dona de Can Patiràs va ajudar la jove goja a infantar, i les companyes agraïdes obsequiaren la providencial llevadora omplint-li el davantal amb quelcom que l'encuriosí, ja que precisament li posaren la condició de no mirar-ho fins arribar a casa.

Des de la sortida de l'aigua, sense mullar-se, fins a trobar altra vegada el seu camí, la dona es palpava la faldada preguntant-se mil vegades què hi podia haver. La curiositat va guanyar i el desencís la colpí: era segó. 

 S'ho va prendre com una befa i el llençà d'aquí enllà, perquè a casa en sobrava, i barbotejant seguí el camí indignada. Quan hi va arribar, la família es meravellà del davantal de l'àvia, ja que totes les arruguetes i pleguets on hi quedaren restes de segó, s'havien convertit en or puríssim. Enfollida tornà enrere per collir el que havia llençat i res va trobar-hi. A trompassades baixà a la riera, i es llençà a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat. Una altra tradició fa acabar la llegenda assegurant que can Patiràs sempre mes va ésser casa de bones anyades.

El jove pastor que va atemptar contra les divinitats boscanes va ésser condemnat a vagarejar per les muntanyes del Montnegre per sempre més; i per sempre més, en les nits de lluna plena, diu que s'escolten els planys tristos del jove enamorat buscant l'estimada, mentre vora el rierol crida la dona ofegada en la seva cobdícia.

Font: Matilde Verdura